LA POLÍTICA DEL DISSENY
VICTOR PAPANEK
Aquesta exposició esta disponible al Museu del Disseny de Barcelona des del 31-10-19 fins al 02-02-20.
La política del disseny no pretén analitzar l’obra i el llegat de Victor Papanek, no es dirigeix a dissenyadors o arquitectes, sinó a públic general interessat en l’ecologia i la sostenibilitat.
Victor Papanek es un dels pioners de el disseny contemporani i un dels precursors més influents de l'activisme social i la sostenibilitat en el disseny. Les idees i preguntes que Papanek ja abordava durant les anys seixanta continuen sent de gran rellevància avui per al disseny i constitueixen l'essència del disseny crític, social, inclusiu i interdisciplinari.
El seu llibre Disseny per al món real (1971) és encara avui en dia el llibre sobre disseny més llegit arreu del món. Papanek estava convençut que el disseny era una arma política útil per millorar el món i ajudar a combatre la contaminació mediambiental, la injustícia social i el consum excessiu.
Quan tenia 15 anys va arribar als Estats Units fugint del nazisme a Àustria. Després de veure una exposició de disseny a Nova York, va tenir clar que es volia dedicar a fer objectes que milloressin la qualitat de vida de les persones.
El 1946 va crear el seu primer estudi que apel·lava al poder terapèutic del disseny. Dissenyava mobles com cadires ergonòmiques i taules que l'usuari podia muntar a casa perquè fossin més econòmiques.
Papanek era contrari al consum d'objectes manufacturats inútils, mal fets o que no es poguessin reutilitzar. Per ell, s'havia de cuidar tot el procés de fabricació del producte: des de la tria del material, sempre sostenible i favorable al medi ambient, fins a com se solucionava el final de la vida de l'objecte.
La visita estava dividida en quatre parts o sales diferents. La primera era una instal·lació que tractava sobre els seus principis i les seves influències i referents. La segona es tractava d'un eix cronològic amb els esdeveniments més importants de l'època i la evolució de Victor Papanek durant els anys. En la tercera es podien veure diferents seccions amb diferents dissenys i projectes els quals es centren en la part de la població més vulnerable. Per últim,en la quarta sala podiem observar obres més interectives que tractaven sobre l'impacte del disseny en el camp de la producció, el consum i el medi ambient.
EN CAIGUDA LLIURE
“En caiguda lliure” és un mapa polifònic integrat per diferents agències, organismes i narratives contemporànies i estructurat a partir de l’acte de la caiguda.
Comissariada per João Laia, l’exposició s’emmarca en el programa Convocatòria de comissariat i fa servir l’art com a fòrum des d’on es proposen noves formes de llegir i interactuar amb el món.
OBRES DE: ÀNGELS RIBÉ, EDUARD ESCOFFET, DARA BIRNBAUM I DAN GRAHAM, RUNA ISLAM, ROSEMARIE TROCKEL, ANDREAS GURSKY, IMAN ISSA, THE OTOLITH GROUP, GEORG BASELITZ, JUNE CRESPO I PEDRO BARATEIRO
L'exposició "En caiguda lliure" fa servir la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en què vivim: la progressiva desmaterialització de les imatges, de les narratives i dels objectes que servien de puntal fonamental per a la nostra societat va derivar en un sentiment generalitzat d’abisme.
El projecte empra el concepte com a eina estructuradora, integrant diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una sola narrativa. La proposta se centra en obres creades des de 1969 fins a l’actualitat i recorre a l’abandonament dels acords de Bretton Woods el 1971 i la consegüent desmaterialització de l’economia com a esdeveniment decisiu del període contemporani.
No puc posar opinió personal ja que no vaig poder estar en aquesta sortida.
SORTIDA CAIXAFORUM
Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924–2020
El passat 11 de març vam anar al Caixaforum per veure l'exposició surrealista : Objectes de desig.
Aquesta exposició “Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924–2020” explora l’intercanvi en totes dues direccions entre surrealisme i disseny, i juxtaposa obres d’art surrealista a peces de disseny destacades dels últims cent anys.
El disseny i els objectes quotidians van ser una gran font d’inspiració per al surrealisme i van tenir un paper crucial en la seva evolució. El surrealisme també va tenir un gran impacte en el disseny, acabant amb el funcionalisme.
L’exposició mostra aquest diàleg creatiu fascinant i continuat en juxtaposar obres d’art surrealista i peces de disseny, també presenta pintures, escultures, objectes de col·lecció, cartells, revistes, llibres i fotografies, així com pel·lícules històriques. Entre els artistes exposats hi ha Gae Aulenti, Björk, Claude Cahun, Achille Castiglioni, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Salvador Dalí, Isamu Noguchi o Meret Oppenheim, entre molts altres.
Aquesta exposició està produïda i organitzada en col·laboració amb el Vitra Design Museum.
La primera sala de l'exposició s'inicia amb el Manifest Surrealista escrit l'any 1924 per André Breton. Un dels artistes més coneguts amb el seu ready-made va ser Marcel Duchamp. La idea de Duchamp va ser clara: elevar els objectes quotidians al món de l'art.
El Surrealisme va voler posar qüestió el significat dels objectes, exemple d'això són les obres de René Magritte. "Això és un formatge", sentencia davant la pintura d'un tros de formatge. Els nous significants presentats pel surrealisme juguen amb la utilitat dels objectes de disseny, com per exemple la taula que al·ludeix a la cèlebre bicicleta de Duchamp dissenyada l'any 1993 per Gae Aulenti. Així doncs, el surrealisme aporta noves imatges, significats i arquetips.
L'erotisme la sexualitat i la relació entre els gèneres va tenir un paper crucial en el Surrealisme i en els artistes i dissenyadors que es van deixar influenciar pel moviment. La cara de Mae West creada per Dalí és el clar exemple de la connexió entre Surrealisme i erotisme. Alguns artistes com Man Ray o l'andrògina Claude Cuhun van posar en entredit els rols de gènere als seus retrats. L'erotisme va estar lligat també a la moda, Dalí i la dissenyadora Elsa Schiaparelli van col·laborar junts en indumentàries estrafolàries com el Vestit esquelet l'any 1938.
La última sala de l’exposició tracta del “pensament salvatge”, és a dir, l’interès per allò arcaic, la casualitat i l’irracional. En aquest sentit, els surrealistes es van inspirar sovint en els objectes etnogràfics de l’art africà, l’art d’Oceania i dels nadius americans i van incorporar tècniques que volien obrir les portes a l’inconscient i l’atzar: com va fer Max Ernst amb els seus frottage; o com les pràctiques de l’escriptura automàtica i les associacions lliures.
On som on podríem ser
L'altra exposició que vam anar a veure va ser la de art conceptual : On som on podríem ser.
Aquest projecte comissariat per Diana Guijarro planteja una revisió de les nostres formes de connexió amb l'entorn i el paisatge, entenent aquests conceptes com a espais amb definicions en transició.
Les obres que componen aquesta mostra busquen configurar una escena global en la qual es pugui advertir amb intensitat el desenvolupament de les diferents investigacions artístiques. Inclou obres de Cindy Sherman, Martin Kippenberger, Txomin Badiola, Mona Hatoum, Pedro G. Romero, Joan Brossa, Andrea Fraser, Cildo Meireles i Alex Reynolds.
Ajupir-se per entrar dins d'una instal·lació o seguir els moviments corporals d'un ballarí obliguen a "abandonar la comoditat" que el visitant d'una exposició d'art acostuma a mostrar. Repensar la gestualitat, la interpretació i reacció davant d'una obra contemporània és l'objectiu d'aquesta exposició. Aquesta exposició compta amb peces de fotografia, vídeo, instal·lació, escultura i obra gràfica les quals conviuen en un mateix espai.
La obra principal que veus al entrar és una instal·lació de grans dimensions que ocupa el centre de la sala, obra de l'artista nord-americà Mike Kelley, i que convida al visitant a ajupir-se per entrar-hi dins físicament. 'La trajectòria de la llum a la caverna de Plató' obliga, doncs, a canviar de postura corporal i a abandonar la posició passiva davant d'una peça.
Una altra de les altres obres més visibles de l'exposició és la instal·lació 'Llar mòbil' de Mona Hatoum, un conjunt d'objectes de la vida quotidiana que es moueni que funcionen com a metàfora de l'exili i el desplaçament.
La raó de seleccionar aquestes peces és que poden fer qüestionar la gestualitat que les persones adopten quan entren en un espai com la sala d'un museu. És per això que a l'entrada s'ofereix un fulletó d'instruccions inspirat en una activitat que el pintor Allan Kaprow va plantejar el 1976, en què es brinden unes propostes per interaccionar amb la resta de visitants i amb les obres.
.jpg)
