CINEMA ESPANYOL

ANYS 50

Destaca que les comèdies van saber sortejar millor la censura o van tenir una miqueta més de llibertat: "Hi havia un cert paternalisme en l'activitat censora, sempre ho va existir respecte als gèneres, per així denominar-los, populars. I l'humor suposava una mena de bàlsam, d'endolciment, pel rigor de la dictadura ".

Berlanga i Azcona, per descomptat, suposen els debuts cardinals de l'humor fílmic espanyol dels anys 50. Ara bé, a nivell humà, aquest cinema està simbolitzat per José Isbert, Manolo Morán, José Luis Ozores i Fernando Fernán Gómez ".

En l'àmbit cinematogràfic, es produeix un intent d'estructurar una nova forma de fer cinema, s'intenta avançar en forma i fons, però costa perquè la mentalitat encara està molt parada respecte dels avenços de major visió del cinema. Els films que s'estaven explotant eren de tall històric, amb forts valors patriòtics, realitzat encara per CIFESA. A més, la temàtica religiosa segueix tenint un gran protagonisme.

En aquests anys comença a sorgir el cinema policíac, encara que el que interessa és mostar un cinema més realista, que no mostri tant els valors patris i el drama exagerat. de tal manera que abundi la dimensió humana. Per aquest camí, ia la fi dels anys 40, sorgeixen les Primeres Converses Cinematogràfiques de Salamanca, un congrés organitzat per antics alumnes de l'Institut de Cinematografia, entre ells van destacar: Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura, Basilio Martín Patino ... En aquestes converses, es va fer un repàs general al cinema espanyol des de totes les òptiques i es va intentar generar una visió positiva del mateix. Per exemple, Juan Antonio Bardem va definir el cinema espanyol com "políticament ineficaç, socialment fals, intel·lectualment ínfim, estèticament nul i industrialment raquític".

Els anys 60

En els anys 60 i principis dels 70, el desenvolupament econòmic va millorar de forma notable, encara que desigual, el nivell de vida de la majoria de la població, que va formar una classe mitjana fins llavors gairebé inexistent. El nivell de llibertat personal i política no augmentava de la mateixa manera. Van començar les mobilitzacions d'oposició a la dictadura per part de treballadors i estudiants.

El rei Joan Carles I va ser el successor designat per Franco per a la Prefectura de l'Estat, i a la seva mort va jurar acatar els Principis del Moviment Nacional destinats a perpetuar la dictadura franquista. No obstant això es va basar en ells per promoure el Referèndum per a la Reforma Política.

Els anys 60 van suposar un canvi social significatiu:

Emigració rural a les ciutats i Europa Occidental.

L'emigració va portar les conseqüències positives ressenyades, però també el desarrelament humà i l'augment de la diferència de riquesa entre regions del país.

Augment de la població. Es reduïa la taxa de mortalitat i va augmentar la taxa de natalitat que ja estava en valors relativament alts.

Des de 1963 van augmentar les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions. El dèficit d'habitatge es va reduir amb campanyes de construcció d'habitatges.

El desenvolupament econòmic va afavorir la creació de la societat de consum a Espanya. El 1969 dos terços de les llars en zona de cobertura tenien televisor i una cambra tenien cotxe. La societat de consum va afavorir la mobilitat i l'accés a la informació. Això va portar una nova mentalitat amb tres conseqüències relacionades entre si:

Pèrdua d'influència de la doctrina catòlica en la societat.
Nous hàbits de relació social i sexual.
Influència de modes i costums d'altres països.

Tant Juan Antonio Bardem com Luis García Berlanga seguirien tenint un gran protagonisme en el cinema espanyol de la dècada dels 60.

Durant la dècada dels anys 60, van sorgir nous grups dividits entre l'esperança i el fracàs, però es va a intentar seguir fent un cinema nou.

Els directors de cinema seran majoritàriament joves que intenten innovar i que, a més, hauran de representar Espanya en els festivals internacionals. És el període de José María García Escudero que intenta ampliar els límits de la tolerància a partir de diverses reformes:

- Nova Llei de Censura (1963): Cada director considera què és censurable i què no. La censura seguia existint, però comencen les primeres obertures del cinema espanyol.

- Va establir unes normes per al desenvolupament de la cinematografia espanyola

- Neix el control de Taquilla

- L'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) va obtenir grans ajudes per part de García Escudero i va passar a convertir-se en l'Escola Oficial de Cinematografia (EOC)

ANYS 70

Vagues obreres, retirada progressiva del suport eclesiàstic, irrupció d'ETA -amb el posterior gran cop de l'assassinat de Carrero Blanco-, inici de recessió econòmica a conseqüència de la puja del preu del cru, inflació per sobre de la declarada oficialment, i pressió internacional en contra del règim van ser trets característics de la primera meitat de la dècada.
El 20 de novembre de 1975, mor el dictador Francisco Franco, i el príncep Juan Carlos -nomenat successor a la prefectura de l'estat pel mateix dictador- esdevé el rei Joan Carles I tres dies més tard.
Realització de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Demócrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.
El 29 de setembre de 1977, el president del govern deroga la llei franquista de 1938, que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada.
El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una llei de punt final, que eximia els participants en el règim feixista i els defensors i lluitadors pel restabliment del sistema democràtic.
El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder, anomenat autonòmic.

El cinema de la democràcia:

Amb la fi de la dictadura, se suprimeix la censura i es permeten les manifestacions culturals en altres llengües espanyoles, a més del castellà, fundant-se, per exemple, l'Institut de Cinema Català, entre d'altres.

Al principi triomfen els fenòmens populars del destape i el landismo. En els primers anys de la democràcia, s'aborden temes polèmics i es revisa la història nacional recent en pel·lícules que, en alguns casos, tenen una innegable qualitat com succeeix, per exemple, amb ‘’Cançons per a després d'una guerra’’ (Basilio Martín Patino, 1976 ) o ‘’el espíritu de la colmena’’ (Víctor Erice, 1973), altres són dignes recreacions dels anys més grisos de la dictadura com passa amb Pim, pam, pum ... ¡foc! (Pedro Olea, 1975), on es descriuen les dificultats de supervivència dels perdedors en l'Espanya més purament franquista; o particulars visions esperpèntiques del franquisme, com succeeix a La escopeta nacional (Luis García Berlanga, 1978).

Anys 80

Anomenada l'edat d'or, reflectia la vitalitat i el punt de bogeria que caracteritzava als nous creadors espanyols, amb una punta de llança representada per la Moguda de Madrid i el disseny modern i imaginatiu d'una Barcelona cosmopolita.

Marcada per canvis socials com una nova televisió, els primers videojocs, els anuncis que van obrir l'època del consumisme desenfrenat i, com no, la revolució sexual, els llibres supervendes de l'època, els enormes telèfons portàtils i la Moguda madrilenya. Van ser, per descomptat, uns anys marcats "per l'optimisme i l'estímul creatiu".

La censura havia desaparegut feia pocs anys i la Moguda influenciava diferents corrents artístics. Pilar Miró es va consagrar com l'encarregada d'elevar el cinema espanyol a nivells similars als europeus.

Ja en aquells dies, com avui, les produccions nord-americanes eren d'allò més seguides i les sales de cinema van ser deixant-se per les novetats en televisió i l'entrada del vídeo a les llars.

Els primers anys es va apostar per col·laboracions entre cineastes i Ràdio Televisió Espanyola, traient a la llum bones produccions que prenien els clàssics com a font d'inspiració. Però hi havia ganes de llibertat, de tot el que havia estat prohibit, així que, alhora, diverses personalitats es van desbancar del sistema i van apostar per films de baix pressupost i un estil estrafolari, alhora que les comèdies i el cinema de destape es feien un buit important, sense que faltessin curiosos títols que criticaven la situació d'Espanya. Van ser temps d'experimentació i contrastos.

ANYS 90

Només començar la dècada dels noranta, el Govern va fer públic el text que contenia el "Pla Nacional de Promoció i Desenvolupament de la Indústria Audiovisual" amb el que va alertar la indústria cinematogràfica sobre l'horitzó que tenien davant seu. Més que parlar d'indústria del cinema. es refereixen a l'audiovisual com a sector molt més ampli i complex.

El futur va a anar cap a la pantalla i altres finestres de distribució (televisió en obert i codificada, vídeo, DVD, etc.) i es necessitaran productes que puguin competir amb tot tipus de materials. Els productors espanyols van trigar a reaccionar davant el que se'ls s'acostava. Al temps, els seus projectes es van veure en gran mesura bloquejats per la falta d'inversió per part de Televisió Espanyola.

No obstant això, la revelació de la dècada va arribar de la mà de José Luis Cuerda a produir els treballs d'Alejandro Amenábar. Tesi (1996) va ser el punt de partida d'un itinerari extret dels grans mestres del suspens i que va desenvolupar, amb abundants floritures, en Obre els ulls (1997), encara que va aconseguir cotes de gran eficàcia en Els altres (2001), pel·lícula que es va convertir en el major èxit de taquilla del cinema espanyol, trencant amb els rècords que s'havien situat les pel·lícules de Santiago Segura (Torrent, el braç ximple de la llei, 1998; Torrent 2: Missió a Marbella, 2001).

Els 2000:

Al contrari de 1999, any en què el

cinema espanyol va elevar la seva quota de mercat gràcies a diversos èxits continuats (de Tot sobre la meva mare)

o La llengua de les papallones)

L'any 1999 l'ocupació directa en el sector de la producció audiovisual es situava en 6.304 llocs de treball. L'any 2012 (últim any del qual l'organisme disposa de dades) l'ocupació directa en el sector se situava en 10.375 llocs de treball, fet que suposa un increment del 64%.

L'any 2001, el Fons a la Cinematografia va ser de 31,2 milions d'euros. Aquesta xifra no va deixar d'ascendir fins a arribar als 89 milions el 2010