TREBALL PREVI
ORIOL MASPONS
Primera gran exposició retrospectiva sobre l’obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons que permetrà fer un recorregut per més de quatre dècades d’intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant-ne la producció i donant suport a la recerca en la recuperació de material documental –llibres, revistes, caràtules de discos, etc.–, per conèixer també el destí final de les fotografies de l’autor.
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya a les dècades de 1950 i 1960. Primer des de l’àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En retornar a Barcelona, va esdevenir professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen a la col·lecció Palabra e Imagen: «Toreo de salón», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caza de la perdiz roja», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta en Nueva York», sobre poemes de Lorca.
Comissariat:
Cristina Zelich, comissària d’exposicions especialitzada en fotografia
Va viure a París del 1955 al 1957, i col·laborà a les revistes Paris Match, Elle i Boccacio. Bocacci fou una revista publicada per l’empresari Oriol Regàs. Estava dirigida pel cineasta Jordi Grau, el redactor en cap era Juan Marsé i el director artístic, el fotògraf Xavier Miserachs.
El 1956 va entrar a formar part del consell editorial de la revista AFAL, encara que ja era conegut per la seva activitat en l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i per haver publicat diverses fotos a Arte Fotográfico. Amb motiu de l'obtenció de diversos premis en concursos, el 1957 al número 61 d'aquesta revista va definir el terme «salonisme» per denunciar un tipus de fotografia pictorialista que només tractava d'aconseguir guardons dins d'una estructura de jurats de concursos molt ortodoxos.
El 1963 Josep Maria Casademont va crear la revista Imagen y Sonido amb una línia editorial molt propera al documentalisme fotogràfic, encara que també propera al treball de les associacions fotogràfiques. En ella va recollir treballs de la Nova Vanguardia, nom que va posar al grup format per Xavier Miserachs, Ramon Masats, Oriol Maspons, etc.
També ha publicat la seva obra en altres revistes especialitzades en fotografia com Nueva Lente, Annual Photography o Photography Year Book, així com en premsa i revistes generals com Gaceta Ilustrada.
EL VÍBORA
Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d’aquesta mítica revista de comix que va marcar diverses generacions de les dècades del 1980 i del 1990.
La mostra se centra en la primera etapa de la revista, als inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir en el centre de la cultura underground que havia esclatat als anys seixanta del segle xx als Estats Units.
A través de 35 obres originals, d’una àmplia mostra de documents i d’una selecció de prop de 100 portades, el públic descobrirà l’originalitat i la potència d’uns creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l’ordre establert i l’estètica convencional. L’univers d’El Víbora està poblat per personatges marginals i subversius.
El Museu Nacional treballa des del 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-s’hi.
Comissariat:
Antoni Guiral
El Víbora va ser una revista de còmics espanyola, de periodicitat mensual, orientada especialment al còmic underground, que va començar a publicar-se el desembre de 1979 i va desaparèixer el gener del 2005, després d'haver-ne publicat més de 300 exemplars i diversos especials.
El Víbora va néixer amb una sèrie d'autors que s'havien iniciat al món del còmic a les publicacions underground de mitjans dels anys 70, com Nazario (autor de la primera portada i del detectiu transvestit Anarcoma), Max (creador de Peter Pank), Gallardo i Mediavilla, Alfredo Pons, Martí i Sento.
A mitjans dels anys 80, es varen afegir al projecte altres autors, com Jaime Martín, Calonge i, ja en els 90, es varen incorporar signatures com les de Mauro Entrialgo, Miguel Ángel Martín, Álvarez Rabo o Hernán Migoya.
Va ser la introductora a l'estat espanyol dels autors clau del còmic underground nord-americà, com Robert Crumb, creador del còmic underground, Gilbert Shelton, Peter Bagge i els germans Jaime i Beto Hernández, i va publicar autors francesos com Martin Veyron o René Petillon.
El seu estil irreverent li va permetre abordar sense embuts temes com la llibertat sexual, el consum de drogues, la lluita contra les centrals nuclears o la vida als baixos fons. Entre els nombrosos especials publicats per la revista, en destaca el dedicat a l'intent colpista del 23-F (1981), en el qual El Víbora es va atrevir a fer l'humor més negre en una situació realment difícil.
ANTONI FABRÉS
Aquesta exposició es proposa recuperar l’obra d’un pintor català que en vida va tenir un gran èxit, però que l’inexorable pas del temps, i amb ell les diferents generacions historiogràfiques, han anat oblidant.
La mostra farà un recorregut per l’obra d’Antoni Fabrés i Costa, escultor i pintor, que amb vint-i-un anys i aleshores alumne de l’Escola Llotja de Barcelona, guanyà una pensió per anar a Roma, la ciutat que aleshores era el destí natural dels artistes que destacaven. En arribar-hi, un any després de la mort de Marià Fortuny, Fabrés es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l’aquarel·la, tres tècniques que va dominar com ningú altre a la seva època.
Va ser un gran retratista que cercava, sobretot, la mirada del retratat com a element principal. La seva preocupació per la llum el va portar a investigar-ne la incidència en els colors, tant d’interiors com de paisatges, i va assolir fins i tot en alguns quadres, aspectes més aviat hiperrealistes.
El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya. Actualment es conserva al Museu Nacional i a l’antiga Casa del Comú, a Les Corts (Barcelona).
Comissariat:
Aitor Quiney, doctor en Història de l’Art
Antoni Fabrés i Costa (Barcelona, 1854 – Roma, 1938), de família humil i amb una clara inclinació des de molt jove pel dibuix i l’escultura, va guanyar una pensió el 1875 per anar a Roma a formar-se com a escultor.
Però de seguida s’adonà que serien la pintura i l’aquarel·la que li atorgarien la fama, que sempre va estar convençut que assoliria. La seva obra, des de ben aviat, va tenir un considerable reconeixement internacional i va ser molt lloada per la seva virtuositat i detallisme en les tècniques a l’aquarel·la i a l’oli.
Fou un artista molt versàtil i conreà temes diversos, des de l’orientalisme dels primers temps, a la manera de Fortuny, fins a un orientalisme déco, passant per mosqueters, paisatges, retrats i assumptes quotidians.
Va viure a diferents ciutats: Roma, Barcelona, París, Ciutat de Mèxic i de nou a Roma fins a la seva mort.
Al tombant dels segles xix-xx l’estil de Fabrés donà un gir cap a una pintura més naturalista, amb temàtiques més punyents com la pobresa o la bogeria.
El 1926 donà a la ciutat de Barcelona una gran part de la seva obra, que avui dia forma part de les col·leccions del Museu Nacional. Amb aquesta exposició pretenem recuperar aquesta figura i la seva producció artística, de gran qualitat, així com desconeguda pel gran públic. La disposició museogràfica de l’exposició, que evoca l’estètica de la pinacoteca acumulativa clàssica, pretén transmetre al visitant l’atmosfera dels singulars tallers de Fabrés.
