FUNDACIÓ MAPRE
Tocar el color, la renovació del pastel
Aquesta exposició proposa analitzar el lloc de l'pastís davant de la venerable pintura a l'oli, així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reivindicar-lo.
Esta articulada en 10 seccions ordenades cronològicament, la mostra posa en relleu els principals moments i les màximes figures de el renaixement d'aquesta tècnica a la primera modernitat, un moment que la va convertir en un art per dret propi.
La mostra, produïda per Fundació MAPFRE, està composta per 98 obres de 68 artistes i ha estat possible gràcies a el suport dels més de setanta prestadors, tant institucions com col·leccionistes particulars, que amb gran generositat han accedit a prestar obres d'una qualitat extraordinària.
L'exposició Tocar el color. La renovació de l'pastís aprofundeix en la història de l'ressorgiment de l'pastís a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX.
Si bé la tècnica de l'pastís va conèixer al segle XVIII un auge formidable fins al punt de convertir-se en un art de ple dret, mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina reina. La seva fragilitat intrínseca, el seu encasellament en el gènere de l'retrat (molt menys valorat que la representació de les grans fites històrics o religiosos) i la seva apropiació per part de nombroses dones li van impedir accedir a l'àmbit de la «gran» pintura.
Paral·lelament, la utilització molt difosa de l'pastís per a realitzar esbossos va tendir a confondre-ho amb les arts gràfiques. Pel que no va ser fins al segle XIX quan l'art de l'pastís reconquerir poc a poc la seva autonomia respecte a la pintura, i quan va arribar al seu màxim apogeu. És en aquest moment de renaixement de la tècnica on arrenca l'exposició Tocar el color, centrada en les obres que justifiquen l'aplicació de l'apel·latiu «pastelistas» als seus autors.
Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, s'expliquen entre aquells que, a l'apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastís; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat de segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, Maria Blanchard o Theo van Doesburg.
Aquesta exposició esta disponible des del 3-10-19 fins al 5-1-20.
Com a opinió personal, aquesta exposició em va semblar molt interessant i em va agradar la manera en la que ens la van presentar. Mai haviem vist una exposició d'obres fetes amb pastels, i em van agradar moltissim.
Antoni tàpies
teatre
A través de pintures, dibuixos, gravats i material documental divers, aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes de col·laboració o d’evocació del món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.
Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.
La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. El parentiu entre aquestes obres i les col·laboracions teatrals corroboren el fet que Tàpies es va mantenir dins dels paràmetres de la seva personalitat artística.
Aquesta exposició esta disponible des del 25-10-19 fins el 19-4-20.
