Fitxa tècnica: 

 

Títol: Torre vermella a Halle

Autor: KIRCHNER ERNST LUDWIG

Cronologia: 1915

Tècnica: oli sobre tela

Dimensions: 120 x 90,5 cm

Localització: Museu Folkwang

Estilt: expressionisme alemany

 

Analísis formal: 

 

Aquesta obra forma part d’un dels moviments del expressionisme alemany:  Die Brüke.

Aquest moviment pretenia aglutinar iniciatives progressistes i ant acadèmiques partint del principi que l’art havia de respondre a una única regla: l’expressió dels sentiments.El seu treball es basa en l’admiració per Van Gogh, el rebuig de l’art del seu temps i l’exaltació d’un cert romanticisme artesanal.

 Els punts de partida eren

·   Els principis excitants del fauvisme: l’ús del color pur prescindint de tota herència naturalista. En aquesta obra, els colors destacats són el blau i el taronja, colors complementaris.

·         El rebuig, en general, de l’art del seu temps.

·         El primitivisme de l’art africà.

·         Les angoixes de VAN GOGH i de MUNCH.

·         La sensibilitat del Romanticisme alemany.

Die Brücke tenia un sentit clarament contestatari; allò que unia els pintors del grup era bàsicament l’intent de destruir les velles normes i la recerca de l’espontaneïtat i de la inspiració. El rebuig de les normes, de la disciplina externa, i l’exaltació de les pulsions emotives de cada artista és un dels punts clau en la poètica expressionista.

A l’alegria de viure fauvista, els expressionistes hi van donar un matís sòrdid, desconcertant, que van intentar copsar pintant amb rapidesa i espontaneïtat, amb pinzellades violentes que buscaven l’impacte visual, utilitzant el contrast i la tensió que comportava la juxtaposició de colors complementaris.

Es tracta d’un art simple, d’angles aguts i contrastos violents, d’ombres negres i de superfícies de color intens.

 

Context històric: 

L’Expressionisme és un ampli moviment, un estat d’ànim col·lectiu que dura, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX.

El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit: la societat burgesa capitalista i culta, amb els seus avenços tècnics, esdevindria el millor dels mons possibles. Però la crisi de les primeres dècades del segle XX i, sobretot, la Primera Guerra Mundial, desferen aquesta utopia del progrés sense límits. La literatura i la filosofia (Zola, Nietzsche, Ibsen, Streindberg...) havien obert el camí de la crítica al sistema des de perspectives revolucionàries o nihilistes.

L’Expressionisme neix sobre aquesta base de protesta i de crítica i s’assenta en un principi bàsic: l’obra d’art ha d’expressar un sentiment o emoció, més que no pas donar a conèixer l amera realitat física de les coses. En contrast amb l’Impressionisme, que resta lligat a les sensacions i a la visió exterior del món, l’Expressionisme dóna prioritat a la visió interior de l’artista. Les obres expressionistes reflecteixen l’angoixa, el terror i la misèria. Volen plasmar en el llenç allò que és més profund en l’ànima humana, tot deformant la realitat visual per tal de remarcar l’expressivitat.

Aquest estil pot ubicar-se a Alemanya, on el règim imperial i militarista del kàiser Guillem II accentuava les contradiccions socials i polítiques. L’Expressionisme és un moviment marcat per l’esperit revolucionari no tan sols en l’aspecte pictòric sinó també en l’ideològic: l’Expressionisme suposa una presa de posició enfront del món en què es desenvolupa, com havia fet el Romanticisme.

​

Interpretació: 

En la seva pintura hi havia injustícia, misèria i pors, però també quotidianitat, intranscendència i pau. Van partir de la passió per la vida, i, per això, hi van incorporar els sentiments i la visió subjectiva.