Venècia, 1642 - Claudio Monteverdi

L'INCORONAZIONE DI POPPEA

 

A mitjan segle xvii, Venècia era una ciutat en declivi després d’haver patit epidèmies de pesta i perdre l’hegemonia del comerç mediterrani. En el vessant cultural, però, es mantenia independent i cosmopolita. Durant la temporada de carnaval, en què se celebraven la decadència, la música i el teatre, els venecians buscaven la manera d’atraure forasters i artistes a la ciutat. El nou espectacle de l’òpera va sortir ben aviat dels cercles elitistes per passar a integrar l’oferta del carnaval. L’incoronazione di Poppea, amb el seu relat polític i escandalós, fou la primera òpera pública i va consagrar el nou gènere com a entreteniment popular. 

​

Londres, 1711 - Georg Friedrich Händel

RINALDO

 

El regnat d’Anna Estuard va ser un període de puixança i estabilitat per a Anglaterra, en el qual Londres es posicionà com a capital internacional del comerç. El teatre líric (en especial, les òperes a la italiana) ja gaudia d’una enorme popularitat a tot Europa quan el jove Händel va rebre l’encàrrec de compondre la primera òpera que es cantaria en italià a Londres. Rinaldo va comptar amb la interpretació de castrats i altres cantants estrella, i els magnífics decorats i els efectes especials també van contribuir al gran èxit de públic. Tot i així, no van evitar les crítiques d’aquells que veien aquest gènere forà com una amenaça per al teatre britànic tradicional.

 

​

Viena, 1786 - Wolfgang A. Mozart

LE NOZZE DI FIGARO

 

Viena era el focus de la música i l’òpera europees d’aquell temps. Va ser la ciutat de la Il·lustració, un centre de debat intel·lectual que atreia milers de viatgers i en què florien les noves tendències. Mozart va quedar fascinat per la llibertat creativa que oferia la capital de l’Imperi Habsburg i va reflectir algunes de les idees il·lustrades a Le nozze di Figaro. Aquesta va ser la primera òpera a presentar personatges de diverses classes socials, que els espectadors podien reconèixer fàcilment. Sota la seva comicitat, reivindicava la igualtat social i atorgava un paper central als criats, que fins llavors havien estat relegats a personatges absurds. 

​
 

Milà, 1842 - Giuseppe Verdi

NABUCCO

 

A mitjan segle xix, una gran part del nord d’Itàlia, Milà inclosa, es trobava sota el domini austríac. La ciutat era un focus d’ideals de rebel·lia i agitació i La Scala era el cor de la societat cultural i política milanesa. En aquest context, Giuseppe Verdi va rebre l’encàrrec de compondre una òpera inspirada en el relat bíblic de Nabucodonosor, marcat per temes com la política, la religió, la identitat nacional i la guerra, molt afins al procés d’unificació italià. L’obra i el seu cèlebre cor «Va, pensiero» van calar en el públic i Nabucco va ser un èxit sense precedents que va convertir Verdi en un símbol

nacional.

​
 

París, 1861 - Richard Wagner

TANNHÄUSER

 

El creixement industrial i demogràfic de París va generar la necessitat de fer-ne una mo- dernització dràstica. Napoleó III va impulsar l’ordenació racional de la ciutat i hi va situar el teatre líric al bell mig, al cor del seu imperi. La vida artística parisenca reflectia el desig de progrés, però també una resistència al canvi per part dels qui s’aferraven als gustos burgesos. L’estrena de Tannhäuser, adaptada especial- ment per a París, va causar una gran polèmica entre els amants de l’òpera tradicional, que van escridassar Richard Wagner; d’altres, en canvi, van valorar el concepte wagnerià d’art total: la plena integració de teatre, dansa i espectacle. 
 

Barcelona, 1896 - Isaac Albéniz

PEPITA JIMÉNEZ

 

La puixança econòmica liderada per la burgesia i la celebració de l’Exposició Universal de 1888 van impulsar la transformació i el posicionament internacional de la Barcelona del final de segle. Artistes i arquitectes van intervenir en

l’espai públic, transcendint les fronteres amb naturalitat per aportar a la ciutat un caràcter nou. En el terreny musical, Isaac Albéniz és el paradigma d’artista cosmopolita, reconegut tant a Londres com a París i pioner de la modernització de la lírica a la seva terra. Sense renunciar a l’ambientació espanyola, l’òpera Pepita Jiménez, estrenada al Gran Teatre del Liceu, és un reflex de l’estètica renovadora del Modernisme.

​
 

Dresden, 1905 - Richard Strauss

SALOME

 

Dresden era una metròpoli cultural pròspera i artísticament agosarada, on afloraven alguns dels moviments socials més reivindicatius, com el de l’emancipació de la dona. Fou en aquesta ciutat on va néixer el grup expressionista

alemany Die Brücke, amb la seva representació renovadora de la figura femenina. El teatre líric de Dresden, el Semperoper, va esdevenir una plataforma per a la nova fornada de compositors radicals, i el 1905 Richard Strauss va estrena-hi l’òpera psicosexual Salome. Aquesta polèmica obra i la seva provocativa antiheroïna ja havien estat rebutjades a Berlín i censurades a Viena, però Dresden, una ciutat amb visió de futur, les va acollir de bon grat.

​
 

Leningrad, 1934 - Dmitri Xostakóvitx

LADY MACBETH DEL DISTRICTE

DE MTSENSK

 

Arran de les revoltes bolxevics, que exigien un trencament total amb l’ordre anterior, la ciutat de Sant Petersburg va adoptar el nom de Leningrad. Els seus artistes i músics van cercar una estètica que transmetés la nova ideologia

política de la Rússia soviètica, lluny de les tradi- cions de l’Europa occidental. Stalin, conscientque l’òpera era un mitjà poderós per arribar a les masses, va estar molt atent a les produccions que se’n feien, i Lady Macbeth del districte de

Mtsensk no va escapar del seu control. Tot i fer servir un llenguatge experimental, el jove Xos- takóvitx va patir tot el pes de la censura, a causa de la seva visió crítica de la societat i de la figura de la mestressa de casa adúltera i assassina.

​

​