Fitxa tècnica: 

 

Títol:  Les senyoretes dle carrer d’Avinyó 

Autor: Pablo Picasso

Cronoligia: 1907

Tècnica: pintura a l’oli

Estil: Cubista

Gènere: retrat

Dimensions: 244 x 234 cm

Localització: Museu d’Art Modern de Nova York

 

Analísis formal: 

En aquest quadre podem apreciar una visió de cinc dones nues, quatre d’elles dretes i una d’asseguda, al voltant d’una taula baixa on s’hi aprecien algunes peces de fruita. Tres de les noies dretes presenten una visió frontal, mentre que la quarta es veu de perfil; pel que fa a l anoia asseguda, el cos se’ns mostra de perfil mentre que la cara la veiem frontalment.

​

Crida ràpidament l’atenció el fet que els cossos reben diferents tractaments formals; així en veiem dos, els centrals, que presenten unes formes simplificades a la manera de Cézanne, mentre que els altres semblen “construïts” a partir de diferents prismes irregulars. El dibuix és, en tot cas, simple i geometritzant, essent en tot moment el fil conductor del quadre. També podem veure un diferent tractament formal en les cares de les noies, representades les de les dues noies dretes de forma molt simplificada i amb el nas en posició lateral, mentre que els altres rostres semblen inspirats en màscares africanes.

  Els colors, clarament supeditats al dibuix, són freds i sense matisos. Predominen l’ocre, el marró i el blau. L’obra no busca reflectir cap mena de perspectiva ni de reproduir cap il·luminació determinada.

​

 A diferencia de l’Impressionisme i la seva voluntat de captació de la realitat visible i mutable, de la seva “memòria fotogràfica”, el cubisme vol ser una activitat crítica, analítica, un “resum” de les formes essencials de la natura.

El moviment cubista,, aprofundeix en la recerca de noves formes de representació.  La idea central del cubisme era que l’art podia servir per investigar la realitat. El seu objectiu no havia de ser descriure com els individus perceben el món , ni fer una recerca introspectiva sobre les sensacions que l’artista pogués experimentar , sinó intentar conèixer l’essència dels objectes.

Aquest vessant científic va caracteritzar el cubisme com un moviment racionalista que aplicà d’una manera sistemàtica plantejaments i tècniques compartits per tots els autors que en van ser membres.

​

   El cubisme consisteix en una investigació metòdica i pacient, a partir dels principis següents:

·         Recerca conjunta. Pablo Picasso i Georges Braque, als quals es van afegir més tard Juan Gris i altres, formaren un veritable equip d’investigació que treballava en una única direcció, tot intercanviant idees, intentant definir i teoritzar procediments i objectius. Sovint, les seves obres resulten difícils de distingir.

·         Captar l’objecte per si mateix, sense la il·lusió de la perspectiva ni estudi de la llum. Treballaven sobre un espai únic, on es confonien el fons i les figures. En tot cas, només aspiraven a investigar la “perspectiva mòbil”, és a dir, dividien l’espai en plans geomètrics canviants que els permetessin representar simultàniament aspectes d’un mateix objecte.

·         Restricció temàtica. Per acostar-se al problema, cali areduir-ne la complexitat. Es van dedicar, fonamentalment, a pintar objectes que es poguessin simplificar fàcilment en objectes geomètrics. Si el tema és inexistent, el missatge també. Només hi ha la voluntat de mostrar l’estructura formal dels motius pintats; la forma és el missatge.

​

 Context històric: 

L’època de les avantguardes coincideix amb la fi de la “Belle Époque” i l’inici d’una de les etapes més conculses de la història d’occident: rivalitat colonial entre potències europees, la Primera Guerra Mundial (1914-1919), la Revolució Russa (1917), el naixement del feixisme i del nazisme. Una època de profundes transformacions econòmiques, científiques, tecnològiques i socials primer, i de profundes contradiccions i crisis després que portaran l’art a revitalitzar-se. L’art contemporani deixa de banda la captació externa de la realitat visual i expressa les vivències interiors de l’artista, un artista sovint rebutjat que busca uns altres individus per fundar un moviment que expressi les seves inquietuds. Neixen així les avantguardes del segle XX, que poc tenen en comú amb els estils globalitzadors del passat. La pintura pren el protagonisme de la innovació.

 

A les arts plàstiques, sobretot, apareixen grups d’artistes que conscientment es plantegen dur a terme experiències comunes i fixen els seus objectius en Manifestos i publicacions diverses.  Aquests moviments artístics reben el nom d’avantguardes (“ismes”) i responen a la voluntat d’anar més enllà, de cercar nous camins per un art que ja no pot ser la imitació de la realitat perquè la fotografia i el cinematògraf ho aconsegueixen amb més perfecció. L’essència de l’avantguarda és la innovació, la modernitat, el trencament amb el que es feia fins a la seva aparició; això explica el ritme rapidíssim amb què se succeeixen, perquè la novetat deixa de ser-ho quan és reconeguda i acceptada pel gran públic.

 

Significat i funció:

 Quan Pablo Picasso es va plantejar pintar aquesta obra, era molt conscent que es tractava d’un manifest per a la renovació de l’art. . El va precedir un llarg procés de reflexió, i el pintor va incorporar tècniques i influències diferents: era com un catàleg de possibilitats, de camins oberts.

​

  Picasso parteix de la gran aportació de Cézanne: fer un art que no pinta els objectes tal com es veuen, sinó tal com són; és a dir, afegint allò que sabem que existeix encara que no ho puguem veure. Per això els nassos, per exemple, es veuen lateralment encara que la visió dels rostres sigui frontal.