DURant la visita
EL VÍBORA, Còmic contracultral.
Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus actors, després de 40 anys des de que es va publicar el primer número d'aquesta revista que va marcar a les generacions dels 80 i 90.
D'ençà l’aparició del primer número, el desembre del 1979, fins a l’agonia del darrer, el desembre del 2004, han passat 40 anys, que el MNAC, museu d'art de Barcelona que agrupa totes les arts amb la missió de conservar i exhibir la col·lecció d'art català més important del món, mostrant-lo tot, des del romànic fins a l'actualitat celebra amb l’exposició El Víbora. Comix contracultural, on s’exposen 100 portades, 38 originals i documentació complementària.
L’exposició ressegueix sobretot els tres primers anys de la revista, i un rosari de noms que són història del còmic d’autor recent: Max, Gallardo, Pérez Vernetti, Ceesepe, Martí, Mariscal, Nazario...
El Víbora era una revista amb un grau molt alt de col·lectivització i el 1979 van assumir la necessitat d’explicar històries noves.
Va recollir l’underground nord-americà i amb això van redefinir la història a Espanya.
Aquesta exposició ha estat disponible des del 21 fins al 29 de setembre.
Aquesta visita la vam fer sense guía, però ja teníem una idea de que era El Víbora i al ser una exposició no gaire extensa tampoc ens va fer falta.
Les obres, estaven ordenades segons la temàtica: El comix underground, Poder i Subversió, Eros i Feminisme i Vida Urbana.
Per exemple, el comix underground portava en aquestes latituds un ingredient addicional: la celebració de les llibertats recuperades amb el naixement de la democràcia, amb fam endarrerida de 40 anys. Un ànsia que va explotar en forma de vinyetes carregades de sexe, drogues i tota classe d'excessos.
En aquesta exposició, vam poder diferenciar entre diferents estils, ja que hi havien obres de diferents artistes. Crec que va ser una de les coses que més em va agradar; la varietat de tècniques i estils propis de cadascún d'ells.
Les obres que mes em van cridar l'atenció, van ser les que estaven en format de còmic. I precisament el còmic és una de les expressions més característiques d'aquesta època des del punt de vista sociològic i estètic. És un art basat en l'honestedat, en l'impacte, en la visió crítica de la realitat, en la transgressió de llenguatges formals i valors ideològics i morals, que és exactament el tipus de posició que defineix a les avantguardes des de principis del segle XX " .
També em van agradar molt les obres que tractaven del Eros i Feminisme. El Víbora va aportar una visió del sexe lliure i desinhibida, que trencava amb les frustracions d'abans; un sexe lligat a la quotidianitat amb tocs de sèrie negra. També va tenir un tractament molt lúdic i fins i tot paròdic i sempre transgressor. I, tot i que van ser minoritàries, van aparèixer reivindicacions feministes realitzades per les autores.
Ha estat una de les obres que m'han agradat més, per la temàtica i per aquest to humorístic que se li dona. També m'agraden molt els colors utilitzats per fer les il·lustracions, en general tota la exposició es veu molt viva i fa que et cridi l'atenció.
En conclusió, aquesta ha sigut una de les exposicions que m'han agradat més. Mai havia vist res d'igual i m'ha semblat molt interessant. Són obres amb una tècnica molt diferent de les que solem veure i els colors i la temàtica m'han encantat. La recomano totalment.
ANTONI FABRÉS, DE LA GLÒRIA A L'OBLIT
Entre les moltes sorpreses que va oferir la remodelació de les col·leccions d'art del segle XIX i XX del MNAC, el 2014, hi havia la presència d'un pintor pràcticament desconegut però l'obra del impactava, seduïa i intrigava a parts iguals per la seva desconcertant singularitat, capaç de passar de l'orientalisme a un realisme social de mirada crítica o al retrat menys convencional.
Però, ¿qui és aquest Antoni Fabrés? El MNAC tracta de donar resposta a la pregunta tantes vegades formulada pels seus visitants al llarg d'aquests últims anys amb un exposició, De la glòria a l'oblit, que mostra el caràcter versàtil i polièdric l'artista a través de 147 obres acumulades en poc més de 200 metres quadrats, a la manera d'un d'aquests bigarrats gabinets d'artista del segle XIX.
Aquesta obra ha estat exposada del 31 de maig al 29 de setembre.
La història d'Antoni Fabrés (1854-1936), pintor i escultor nascut al barri barceloní de Gràcia, està marcada pel signe de la tragèdia.
El gruix de l'obra que es pot veure al MNAC, forma part de la donació que ell mateix va realitzar durant la dictadura de Primo de Rivera, a la Junta de Museus de Catalunya.
El que semblava l'inici d'un futur destinat a l'èxit, es va convertir en tot el contrari, un autèntic malson. Què va passar? Antoni Fbrés va acceptar la donació sense conèixer el contingut del conjunt llegat (225 obres) i a canvi l'Ajuntament de Barcelona es comprometia a atorgar-li una pensió vitalícia, cal tenir en compte que en aquest moment Fabrés és el pintor espanyol més reconegut internacionalment, i decideix a més dedicar-li el Saló de la Reina Regent per a la seva exposició permanent, provocant un fort rebuig en ambients artístics de la ciutat que consideraven a altres artistes més mereixedors de tal privilegi.
Poc després l'Ajuntament li retiraria la pensió vitalícia i el 1930 les seves obres van ser despenjades del museu i traslladades a als magatzems . Fabrés, que havia mogut cel i terra per impedir el que considerava una traïció, publica un llibre autobiogràfic il·lustrat amb reproduccions d'obres , una mena d'autobiografia en la qual es refereix a si mateix com "el millor pintor que ha existit mai" i glossa el menyspreu de què ha estat objecte per part de l'Ajuntament i la Junta de Museus.
Antoni Fabrés volia ser escultor i el 1875 va ser becat per estudiar aquesta especialitat a Roma, però després de la mort de Fortuny va virar cap a la pintura empès per una idea que no el va abandonar mai: "arribar a la seva glòria".
La producció de la seva primera època està centrada principalment en obres orientalistes, encara que mai va estar en el nord d'Àfrica.
Al llarg d'una trajectòria complexa va evolucionant cap als paisatges, les escenes de costum i de gènere, el realisme de forta càrrega social i el retrat verista.
Durant la visita, vam poder observar els diferents estils i tècniques que utilitzava Fabarés.
Fabrés té una llarga trajectòria i explora diferents estils al llarg d'aquesta.
Les obres exposades, estan ordenades cronològicament, segons el lloc on estan fetes i amb un estil concret. Passem de Barcelona a Roma i després París, on es mostra el seu pas del virtuoisisme al naturalisme. Més tard va a Mèxic i després torna a Roma.
En la última etapa de la seva vida, Fabrés es centra en el retrat, tant de persones importants com d'altres més familiars, per exemple, les seves filles.
Em va semblar molt interessant el concepte de naturalisme i el fet de que pintés des de la imaginació. També el fet de que comencés com a escultor, cosa que li va servir per convertir-se en un expert de la anatomía humana.
En la meva opinió va ser un home amb una tragectòria impresionant i un gran artista. La seva manera de pintar i de plasmar la realitat em va deixar impactada.
Una de les obres que més em va agradar va ser la de "La boja".
Antoni volia fer un retrat d’una dona que hagués tingut una vida diferent de la de les senyores que havia pintat abans.
Li interessava aquella dona a la qual anomenaven la boja perquè en la seva mirada, en la seva pell, volia pintar-hi el que és veritablement la lluita per la vida.
No volia un contrallum, simplement volia veure il·luminats el seu rostre i els seus cabells.
Aquesta pintura la va fer a Roma, al 1910, és un oli sobre tela i el tema és el gènere i la societat.
Crec que el que em va fascinar d'aquesta obra, va ser la expressivitat de la dona.
Com a conclusió, Antoni Fabrés és un artista que jo no coneixia, però crec que se li hauria de donar molt més reconeixement del que té. Va ser un gran artista amb una gran trajectòria i el qual va vivir una vida injusta.
Totes les seves obres em van agradar molt, i és molt interessant la història que tenen darrera.
Recomano totalment aquesta exposició.
ORIOL MASPONS, LA FOTOGRAFÍA ÚTIL
El 2011, dos anys abans de morir, Oriol Maspons va dipositar el seu arxiu fotogràfic al Museu Nacional d'Art de Catalunya: prop de 7.000 fotografies en paper, negatius i altres materials fotogràfics.
Aquesta exposició està disponible des de el 5 de juliol fins als 12 de gener de 2020.
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya a les dècades de 1950 i 1960. Primer des de l’àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En retornar a Barcelona, va esdevenir professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen a la col·lecció Palabra e Imagen: «Toreo de salón», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caza de la perdiz roja», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta en Nueva York», sobre poemes de Lorca.
Al començar la visita et dones conta de que les obres estàn col·locades temàticament. D'aquesta manera pots recorrer els anys 50 i pots anar veient les diferents temàtiques que tractava Maspons.
Des de fotografíes de revistes, moda, escenes realistes en els carrers de Barcelona o altres llocs del món, com per exemple París.
La seva obra és molt extensa, i crec que totes les seves fotgrafíes són igual d'impressionants. No podría destacar solament una, sería impossible. Totes les fotografíes tenen el seu significat i expliquen una història.
Oriol Maspons utilitza el blanc i negre, però malgrat aixó, totes les fotografíes són diferents i amb llums diferents.
Com he dit, totes les fotografíes em van encantar, però per exemple, unes en concret de la revista Afal, em van cridar molt l'atenció.
Com a conclusió, crec que de les tres exposicions aquesta ha estat la que m'ha agradat més, per la verietat de temes que tractava i la qualitat i el que transmetien els fotografíes.
